Educació Interior Bruta

Posted on by
Reply

Marta Espinach. Galeria Sicart

Elisabet Sahtouris és una coneguda biòloga de l’evolució que defensa que les primeres formes de vida van passar d’una etapa juvenil en què les espècies van ser competitives, a una etapa de maduresa en la qual es van adonar que si no cooperaven no podrien ser més eficients a nivell energètic, i per tant els seria més difícil la supervivència. Tal com ella ho planteja, diu que l’actual crisi és biològica i , o bé cooperem o ens extingirem. És una afirmació tan rotunda com possibilista a la vegada: cooperar és consubstancial a l’ésser humà, cooperar és a l’abast de tothom.
Des del món de la filosofia Jordi Pigem observa que, fins ara, hem viscut en el paradigma del consum. Talment com si el propòsit de la vida humana fos el de produir per consumir. Però aquest model ha posat al límit la resistència biològica del planeta. Escassegen els recursos i està demostrat que aquesta fórmula no porta al benestar humà.
Per tant, proposa un canvi de model social i econòmic que va en una línia semblant al de la biòloga. La seva aposta passa per posar en el centre de l’economia a les persones i la seva felicitat. Els índex que mesuren la felicitat humana al planeta com ara l’esperança de vida, la petjada ecològica o la satisfacció vital , demostren que els països amb un benestar material i un PIB més alts, no necessàriament són els que tenen la satisfacció vital més alta. L’exemple revelador és el d’Estats Units que en un d’aquests anàlisis va quedar al lloc cent catorze del món , entre Madagascar i Nigèria. És necessari doncs reorientar la brúixola i les finalitats del que anomenem progrés.
Fomentar allò que ens fa humans i que ens és propi , com el pensament creatiu, el coneixement, l’empatia o l’altruisme ens procura benestar personal, i sobretot benestar social. Christian Felber , professor d’economia a la Universitat de Viena, promou l’economia del bé comú : amb noves regles del joc del sistema econòmic, podem fomentar les virtuts de l’ésser humà. Si reemplacem la competència i l’afany de lucre per la recerca del bé comú i la cooperació podem fer créixer la confiança, l’honestedat i la responsabilitat.
Abraham Maslow va constatar que les persones més auto-realitzades , les que tenen l’índex de felicitat més alt, són les que es dediquen a una tasca vocacional, amb una entrega desinteressada i generosa, sovint dirigida als altres. Aquestes persones posen per davant la qualitat de vida enlloc del nivell de vida i eleven l’índex del FIB: “Felicitat Interior Bruta”. Un índex que a Butan , l’han fet el seu referent principal . Parlem d’un país petit , muntanyós i amagat que s’estén pel vessant sud de la serralada de l’Himàlaia, entre l’ Índia i la Xina , i té l’honor d’encapçalar el rànquing mundial en Felicitat Interior Bruta.
Els quatre pilars, sobre els que es mesura la Felicitat Interior Bruta, són la bona gestió dels assumptes públics, el desenvolupament econòmic equilibrat, la conservació del medi ambient i la preservació i el foment de la cultura. Llegir-los, em fa venir un somriure irònic: aquí no arribaríem ni a puntuar en aquest índex , perquè entre el primer i segon pilar s’hi ha estavellat la pitjor de les cares de la cobdícia i ha fracturat ,per temps, el nostre desenvolupament social i econòmic.
Des de la tristesa que em produeix veure i viure el malestar social provocat per aquesta estafa dita crisi, i posats a reivindicar , m’agradaria que inventéssim un altre índex. L’anomenaria Educació Interior Bruta. Aquest índex , posaria com a centre del desenvolupament social , el nivell de formació i cultura d’un país , i es recolzaria sobre tres pilars: la capacitat de cooperació humana per aconseguir que tothom pogués arribar a desenvolupar-se fins allà on fos capaç , el foment de l’accés al coneixement per als seus ciutadans i la capacitat d’educar en les virtuts promotores del respecte i la llibertat. Si aquest índex es pogués ponderar amb el de l’economia del bé comú i el de la felicitat Bruta, potser hauríem aconseguit fer un veritable salt evolutiu com a espècie.
De moment, em conformaria que, en un futur proper, hi hagués un repartiment millor del treball i de la riquesa . Un futur amb organitzacions i administracions ben liderades i amb objectius vinculats a la lògica del bé comú. Ho sé, una utopia, però podria ser ben bé una realitat.

Augmenta’m

Posted on by
Reply

Encara que de moment,  l’única Realitat Augmentada  que s’implantarà en el món educatiu  serà l’augment d’alumnes per aula- tal com va ironitzar Josep Ma Silva en la I Jornada “Aumenta.me” – n’hi ha una altra de caràcter tecnològic , que pot tenir un llarg recorregut en el camp de l’aprenentatge. Sota el títol de “Realitat Augmentada i Educació” , el passat 28 d’abril més de dues-centes persones vam poder compartir el seu significat, i les enormes possibilitats que obre a tots els nivells formatius.

La trobada, organitzada per l’Associació Espiral i la Universitat Rovira i Virgili, ens va deixar una gratificant sensació d’haver après en molts sentits . Definir aquest concepte no és fàcil. Carme Matas al seu bloc “La maquineta”  la descriu així: “La realitat augmentada (AR) combina el món real amb contingut virtual. És possible gràcies a dispositius tecnològics, bàsicament ulleres o webcams connectats a internet. Un software específic o una pàgina web capta contínuament imatges a través de la càmera buscant una marca amb una forma específica. Quan reconeix aquesta forma, hi superposa una animació en la pantalla del nostre ordinador.”

Des d’aquest marc de referència que ens ofereix la definició,  la Realitat Augmentada va prendre el protagonisme de la jornada . Experiències, aplicacions i debat van tenir el denominador comú d’interrogar-nos sobre com volem i com podem fer-la més present a les nostres aules.

Amb una taula rodona titulada “Realitat Augmentada en les aules: utopia o realitat?” Mercè Gisbert, Jordi Adell i Miquel Duran van deixar per a la reflexió, qüestions que ens haurem de respondre amb relativa celeritat. Interrogants que ens interpel.len sobre quina ha de ser la formació del professorat en l’era de la “Realitat Augmentada”, o com fem que l’accés a internet i als smartphones sigui un dret a l’abast de tothom, o des de quin marc conceptual volem fer ús de la Realitat Augmentada.

Al final de totes aquestes interpel.lacions n’hi ha una de nuclear, de la qual Jordi Adell es va fer ressò: En un moment que els nostres alumnes tenen més tecnologia a casa que a l’escola, hem sabut posar a l’aula les tecnologies emergents i donar-los  un sentit pedagògic?. Tot apunta que l’ús de les noves tecnologies a l’aula , depèn més de les actituds i creences per part dels professors que dels seus coneixements tècnics.

I si les actituds i creences són tan decisives a l’hora d’exercir qualsevol activitat professional o vital, les aplicacions que ja té la Realitat Augmentada dins de l’aula ens ho van corroborar:  Les experiències que es van presentar a la jornada ens diuen del dinamisme de molts professionals de l’educació. Professionals tan condicionats per l’escassedat de mitjans o limitats en espai i temps com la resta , però moguts per la perseverant voluntat d’innovar malgrat els temps que corren. Sorprenents les experiències com les del “Projecte de QR , codificació dels carrers de Rubí i QR + AR del 50 aniversari de la riuada de Rubí”, o les presentacions dels alumnes de 3r d’ESO de l’Institut  St. Pere i Sant Pau de Tarragona amb “Invizimal House” o la de Víctor Valbuena , de 2n de Batxillerat de l’Institut Vilatzara de Vilassar de Mar amb “A-RA! Axonometria. Realitat Augmentada”.

Les presentacions dels estudiants van procurar-nos a tots els assistents la constatació empírica dels efectes potenciadors  que la Realitat Augmentada té sobre el procés d’aprenentatge , però simbòlicament van fer possible una altra constatació , segurament la més reveladora. A través de les seves presentacions es va produir una inversió del termes habituals que es donen en una relació d’aula : els ensenyats ensenyaven als  ensenyants.  Aquells alumnes “ens van dir” a través de les seves experiències, que el coneixement actual és sobretot transversal  i obert,  “ens van dir” que pot ser molt eficaç aprendre de manera cooperativa. Van mostrar-nos que el canvi de paradigma educatiu té el seu veritable significat en la nova relació que naixerà entre aprenents i ensenyants. La relació vertical entre professor i alumne, ara en crisi, va deixant pas de manera progressiva a la relació l’horitzontal fruit, en gran part, del lliure accés al coneixement que duu implícit el món de les noves tecnologies. En aquest sentit , el temps, i de nou, l’actitud dels qui ensenyem , marcaran l’evolució d’un fenomen transformador que en el seu estat embrionari ja s’entreveu imparable.

La jornada va tenir molts altres moments únics i especials. La tria seria tan diversa com persones hi vam ser. Probablement però, coincidiríem que la dosi apresa de  realitat augmentada , és paral.lela a  la voluntat de seguir aprenent.  Perquè en el fons estem parlant d’un posicionament envers l’educació que es val i creix a través de les eines millors de cada moment. Com diu Dolors Reig, Cervantes , per escriure el Quixot, es va valdre de la tecnologia més nova d’aleshores: el llibre escrit!

“Aumenta.me” va fer que aquesta idea la visquéssim  de manera col.lectiva i des de l’entusiasme. Gràcies a Juanmi Muñoz i a tota la gent d’Espiral i gràcies a la Universitat Rovira i Virgili per a haver-ho fet possible!

http://aumenta.me/

 

síndrome de l’èxit…

Posted on by
3

Dennis Perkins és l’autor del llibre Lecciones de Liderazgo de Desnivel Ediciones. Perkins estableix deu estratègies del lideratge al límit que extreu de l’expedició antàrtica duta a terme per  Shackleton i la seva tripulació entre 1914 i 1916.

El llibre fa una definició de les deu estratègies del lideratge al límit, a partir de les experiències viscudes per aquests exploradors . De totes elles en destaquen la creativitat tenaç, la gestió del conflicte o els valors clau del grup, però el que més m’ha ressonat és el penúltim capítol : “Aprender a liderar al límite” en el que es descriu la síndrome de l’èxit. Les seves característiques són les següents:

  • Les polítiques informals que van tenir èxit es transformen en polítiques rígides.
  • S’ignoren les amenaces i forces externes com per exemple els competidors.
  • Arrogància i complaença: Es creu que els problemes són només temporals.
  • La política interna i la conservació del poder es converteixen en els objectius primordials.
  • Conservadurisme: La cultura interna té aversió al risc.
  • Discapacitat per a l’aprenentatge: els nous enfocs no s’incorporen a la memòria de l’organització.
Una síndrome perillosa i molt extesa…