“Es necessari tenir valor per a aixecar-nos i parlar. És necessari tenir-lo per asseure’ns i escoltar.” Winston Churchill L’arrogància és un contravalor present en les nostres relacions personals, en les nostres relacions laborals, en la nostra realitat col.lectiva. Es caracteritza per mostrar un excessiu orgull cap a un mateix i sobretot per creure que es pot exigir més privilegis dels que es té dret. Qui exerceix l’arrogància està immers en aquell paradigma de pensament en el que s’oblida que es forma part d’un ens més ample de relacions entre iguals i que per tant , la resta de persones que hi són, també tenen drets, anhels i aspiracions que volen ser exercides. L’arrogant contempla els valors contraris, l’empatia i la humilitat com a valors tous, dèbils i inconsistents. Són a l’extrem oposat de la seva manera d’obrar. Hauria preferit parlar més des de l’òptica d’un valor que la d’un contravalor, però la realitat és tossuda i persistent i estem assistint a contínues mostres desacomplexades de l’arrogància més castissa. L’arrogància educativa es dóna a diferents nivells: és arrogant l’ actitud dels docents que volen fer prevaldre determinats drets que consideren adquirits per criteris d’antiguitat, oblidant que hi poden haver companys de feina […]