Gener del 1939: Una vivència familiar

Una de les millors coses d’escriure , és el feedback que reps  de persones que t’aporten coneixement, experiència , informació i crítica. Arran de l’article sobre Robert Capa, el Josep Ferret, un familiar proper,  em va fer arribar l’experiència que la nostra família va viure del final de la Guerra Civil. En coneixia una part petita, i em va emocionar saber-ne més. Avui la comparteixo, per rememorar i recordar una experiència que com tantes d’altres , va formar part de la història col.lectiva d’aquella generació. Sempre m’ha semblat que estem en deute amb ells i que hauríem pogut ser més curosos amb l’esforç silenciós que van fer per a aconseguir que les següents generacions poguéssim viure en pau.

“Ara que t’he expressat els sentiments que m’han fet aflorar el teu escrit, permet-me que t’expliqui el que jo sé d’aquells dies de gener de 1939, records que em van explicar la meva mare Paquita, i la teva àvia Palmira.

La situació de la família Julià va ser dramàtica aquells anys. Els  dos fills nois, (el Josep i el Joan), els tres gendres (Enric, Pere i Miquel) i el futur gendre Josep (el teu avi Pons) van ser mobilitzats i eren al front. A les cases van quedar les dones i els nens. La teva besàvia Florentina crec que estava amb la seva filla Maria. La meva mare Paquita va quedar a cal Ferret del carrer de l’Ateneu, cuidant els avis Ferret (els seus sogres), a la meva germana Antònia de 7 anys i a mi que quan el meu pare va marxar al front tenia tres mesos.

Al veure que començava la retirada republicana i que el front s’ acostava, l’avi Pere Julià va manar que totes les filles que vivien a Vilafranca marxessin cap a la masia de Cal Miquelet de Sant Pere Molanta . La Palmira ja hi era, doncs era soltera i vivia amb els pares.Allí ens vam reunir l’avi Pere, l’àvia Antònia (anomenada per tots “la padrina”), les filles Mercè, Roseta i Paquita, i els seus fills Antònia, Pere, Josep Boquera i Josep Ferret. Total 10 persones.

El 20 de gener de 1939, va morir al carrer de l’Ateneu el meu avi Josep Ferret; la meva àvia Francisca i la meva mare Paquita van tancar la casa deixant l’avi mort a dins, i van marxar a peu cap a sant Pere.

La descripció que fas tu de les files de gent que marxaven per la Nacional- 340, i de les colles de soldats que marxaven pel mig dels camps, i els avions que els bombardejaven , me les va explicar igual la meva mare. Sempre que veig les fotos de Robert Capa, penso que aquella gent hauria pogut ser també la nostra família. La dona que desesperada dona voltes al carro metrallat, és igual que l’ àvia Antònia: els mateixos vestits, el mocador al cap…, el carro també és igual que el que tenien a Sant Pere. La gent que en les fotos va a dalt dels carros són com érem nosaltres aquell temps.

El dia 21 de gener, l’avi Pere, va manar que tots els que eren a la casa agafessin tots els matalassos, i anessin cap el camí del costat de la casa (el Camí Fondo se’n deia llavors). Allí tots ens vam posar a sota dels matalassos per evitar la metralla i les pedres si bombardejaven la masia.

La tieta (teva àvia) Palmira sempre m’explicava que jo, a sota del matalàs no parava de mamar (aquest detall me’l va explicar moltes vegades) Com que ella era soltera i jo era el petit de la família en aquell moment, sempre m’agafava , em portava al coll i em cuidava.

El dia 21 de gener van entrar els “nacionals” a Vilafranca i vam tornar cap a casa. També el 22 de gener vam poder enterrar el meu avi. Va ser el primer enterrament amb capellans després de quasi 3 anys.

Els fills i gendres van anar tornant a poc a poc del front i del camp de concentració. I van tornar TOTS! Va ser un miracle.

Ja veus Teresa, quants records m’ha evocat el teu article.

Una abraçada

Josep Ferret i Julià”

Leave a Reply